Carta a Rafel Nadal, a propòsit de Quan érem feliços

Benvolgut Rafel,

com que dius que tens afició a la correspondència, em prenc la llibertat de fer un apunt com si fos una carta.   

Vaig regalar-li al pare Quan érem feliços. Ell n’havia sentit comentaris a la ràdio i preveia que seria una lectura que el temptaria. En acabar-lo, me’l passà i em digué: ‘Llegeix-lo, sé que t’agradarà’. I no només ha estat un dels llibres més regalat en aquest Sant Jordi, sinó que també ha estat un dels que jo més he recomanat. Te’n faries creus de com està de subratllat...

La literatura memorialística m’agrada. Potser per això, quan anys enrere se’m va proposar transcriure els dietaris de Maurici Serrahima –després publicats en sis o set volums, ja no ho recordo– no només vaig acceptar, sinó que vaig passar-m’ho molt bé fent-ho. Són vivències en primera persona, records d’un temps i d’uns personatges que normalment se’ns presenten amb certa nostàlgia.

Ens portem deu anys, Rafel –jo vaig néixer l’any que tu havies planejat escapar-te del Collell. Potser per això Quan érem feliços m'ha atrapat, tot i que el territori sigui un altre. És un exercici de memòria històrica, però no centrat estrictament en política. La narració dels teus records, un a un, em portava a imaginar que algú de Mataró, la meva ciutat, pogués plasmar sobre paper la desaparició de la botiga de can Pepet, de les llibreries de can Tria o de can Pi, del magnífic Teatre Clavé que ja no tenim, de les fàbriques, del cinema Serra..., perquè les petites històries de cada família teixeixen l’entramat de tot el país. Ara que l'expresident Jordi Pujol ha acabat -sembla- les seves memòries, potser un excel·lent candidat seria en Manuel Cuyàs...

Quan érem feliços és una declaració d’amor a la ciutat de Girona! Com si haguéssis volgut traspassar al paper una projecció en Powerpoint o Prezzi de fotografies en blanc i negre, de la Girona de la teva infantesa... Però també ho és de la platja de la Fosca, de Palamós, que descrius d’una manera acurada i meticulosa que només falta sentir l'olor de mar, o d'Aiguaviva.

Ja et vaig dir en un tuit que creia que hi faltava uns índex de topònims i de persones, indispensables en els llibres de memorialística. Després de prendre la decisió de no fer un tuit cada quatre pàgines –perquè és el que em deia el cor–, ara ja puc dir-te que penso que Quan érem feliços hauria de tenir una plasmació en el Google Maps, amb cada racó situat. És perfecte poder unir un llibre de records, d’història, del passat, amb el món ràpid, virtual, amb les eines 2.0 que la societat del present ens ofereix. A la gent de Girona segur que no els cal, als instituts de la zona que poguessin seguir una geolocalització dels llocs, segurament tampoc, però a mi una cosa m’agradaria fer és situar-me als peus de la catedral, a la pujada dels Àngels, al bar l’Arc, al Collell o al Cap Gros i fer lectures en veu alta. I voldria saber on para el bosc de can Mullera, perquè dius que és el millor bosc per als bolets, i segur que faré el camí de ronda que voreja la pineda d’en Gori, perquè dius que és una de les millors pinedes de la Costa Brava. Aquí ho deixo.

M’ha agradat trobar-hi vocabulari propi, com baba, tomata, vaca –per barca–, caçar cargols, els urissos, les pallerides, ciar, salsifís, la fressa...

Alguns records teus m’han fet retornat a alguns de meus: la col·lecció de cromos de xocolates Torras, la cançó de l’avi vell (avi vell, endevina qui té l'anell! Obre la porta i tanca el cancell, avi vell); els caramels de can Fradera de Mataró; la creu que feia amb el ganivet al pa la meva àvia; la família Trapp, que també ha estat una de les pel·lícules de quan érem petits; les cireres que a casa també ens penjàvem a les orelles, o la recollida que fèiem d’ampolles de xampany i de diaris que portàvem al drapaire per guanyar-nos els primers calerons. I per tu he entès la passió que, com jo, sent el teu germà Joaquim per les campanes, que teníeu a tocar.

Hi ha frases que m’han arribat a l’ànima, però com que no les puc reflectir totes en deixo dues de significatives. ‘Sovint penso que la felicitat té a veure amb tot això, amb el fet de satisfer les necessitats més primàries. O tenir gana i entrar al rebost i trobar-hi caixes de fruita i conserves fetes a l’estiu. O veure córrer la mainada i deixar-los fer al seu aire, però sabent que, si et necessiten, ets a tocar. Segurament la felicitat és això: tenir consciència de les necessitats més primàries, poder-les satisfer i ser-ne conscients.” Ai, Rafel, si la felicitat és això, cada cop hi haurà gent menys feliç, perquè cada cop és més difícil omplir el rebost.

I l’altra: ‘Escoltant la vida a l’altra banda de la finestra, amb aquella sensació tan estranya que tu n’estàs al marge, però tot segueix igual: és com si ningú no et trobés a faltar i t’adonessis que al món no li fas cap falta’. Quan tens gent propera que ha quedat al marge del món laboral, veus que és exactament això el que sent, que al món no li fa cap falta.

Quina meravella conservar la llibreta negra (dels comptes) de la baba i la llibreta vermella (de les medicines) de la mare! I les cartes, i les receptes. I que la baba Teresa, tan culé, ‘cada cop que el Barça marcava, pitjava el trimbre que s’havia fet instal·lar al capçal i havíem de córrer per anar a celebrar el gol amb ella’, segur que arrenca el somriure a més d’un.

M’ha captivat la història del quadre del jardí de la casa de la plaça de Santa Llúcia, el teu catàleg d’illes viscudes, l’acomiadament amb joc de miralls d’aquells avis grecs amb els seus néts al port d’Hágios Kérijos, i els vostres àpats familiars.

Res, tot això per dir-te que te m’has fet proper i que Quan érem feliços m’ha regalat unes estona de felicitat.

Moltes gràcies!